Article presentat, per l'autor del blog, a la IX Edició del Premi Enric Soler i Godes i publicat en el Llibret de la Falla Blanqueries (2013), abordant el debat del canvi de data de les falles, on es poden trobar ressenyes històriques del segle XIX, al voltant de la vivència de les falles, així com la seua evolució durant el segle XX, fins els temps actuals.
En vista dels esdeveniments i debats que s'han suscitat, en els últimps temps, amb motiu del possible trasllat de la festa de Sant Josep a dilluns, més d'un s'haurà quedat esbalaït per la repercussió que ha tingut.
De segur, que aquest assumpte tan polèmic s’ha convertit en font d’inspiració per a les falles de 2013, siga com a tema central d’algun cadafal o, almenys, per a l’ambientació d’alguna escena satírica o quasi bròfega.
Alguns podran cavil.lar, fins i tot, el que ha donat de si aquella "estoreta velleta" de temps passats, que ha esdevingut, en l'actualitat, en màgica catifa voladora, a la qual molts volen enfilar qual preuada peça, però amb el risc de quedar-se amb la "tapadora del comú, número ú" de la cançoneta fallera.
La qüestió ha de ser molt transcendent per a les destinacions de la societat valenciana, perquè la posada en escena del gran debat, per no dir parafernàlia, ha requerit, ni més ni menys, de la presència de dos honorables consellers, d'un il.lustre regidor de fires i festes, algun eminent assessor del ram i, és clar, de les forces vives del món faller, algunes d'elles genuïnes dipositàries de les grans essències de la tradició i, per extensió, guardianes de la "nostra identitat", davant l’amenaça que bé pogués sintetitzar, de manera metafòrica, en la socorreguda expressió "de fora vindràn que de casa ens trauran".
La qüestió ha de ser molt transcendent per a les destinacions de la societat valenciana, perquè la posada en escena del gran debat, per no dir parafernàlia, ha requerit, ni més ni menys, de la presència de dos honorables consellers, d'un il.lustre regidor de fires i festes, algun eminent assessor del ram i, és clar, de les forces vives del món faller, algunes d'elles genuïnes dipositàries de les grans essències de la tradició i, per extensió, guardianes de la "nostra identitat", davant l’amenaça que bé pogués sintetitzar, de manera metafòrica, en la socorreguda expressió "de fora vindràn que de casa ens trauran".
Perquè, ningú s'enganye, la configuració de la festa de les falles, tal com les gaudim, patim o ignorem en els actuals temps, segons la percepció de cadascú, es va forjar en els anys trenta del passat segle, durant el transcurs de la II República, quan s'instaura la que va començar a denominar-se com Setmana Fallera (la "festa unànime", segons Antoni Ariño), amb alguns dels seus actes més emblemàtics: la Crida, les cavalcades, l’Exposició del Ninot, la Nit del Foc i l'exaltació de les falleres majors.
Aquesta configuració de la festa es deu, sobretot, a la reorientació estratègica que se li va conferir, en anys precedents, com a festa d’atracció turística i que va tenir com a gran eclosió l'organització, el 1927, del primer tren faller procedent de Madrid, auspiciat per la Societat Valenciana de Foment del Turisme, juntament amb altres instàncies, per mitjà de la revista "Valencia Atracción".
La premsa de Madrid (La Libertad, El Imparcial, Món Gràfic, El Sol, Gutiérrez i altres diaris) va divulgar amb gran entusiasme aquesta iniciativa, fins i tot el "Heraldo de Madrid", diari que ja es va fer ressò de les falles a mitjan segle XIX, es va sumar als guardons ja instaurats, atorgant un premi a la millor falla a partir de 1929.
Ja en 1933, Enric Soler i Godes, assenyalava en un article sobre la festa de les falles de Sant Josep, publicat al setmanari “Mirador”, que “les coses han canviat i ja no es fan com abans, ara tot s’ha pres amb més serietat, fins hi ha un Comité central fallero que s’encarrega de fer festejar i donar importància al costum que fou només popular”. A més, afegia que la festa “havia perdut aquella emoció popular que tenia abans, però ha guanyat el comerç i la ciutat”, per allò de la setmana fallera.
 |
| El Heraldo de Madrid (18/03/1929) |
 |
| Mirador (09/03/1933) |
Del caràcter popular i de la capacitat de concurrència de la falles ja donava compte, a principis del vuit-cents, la crònica de l'insigne Alexandre Laborde, que després de la seua ja coneguda descripció sobre la composició de les falles, ens transmet, en to efusiu, l'ambient que es vivia la vespra de Sant Josep, una mica menys difós pels erudits de la festa, però que suposa, potser, el característic d'aquesta: la gent va de tots els llocs, es mou d'un lloc a un altre, es barregen les diferents classes socials, s'obliden els assumptes més importants, no es parla més que de falles, cadascun compta el més cridaner, una nit fecunda en esdeveniments, que afavoreix la llicència i les aventures.
 |
| Alexandre Laborde |
Dels viatgers que durant el segle XIX van tenir oportunitat de visitar la ciutat de València durant la festivitat de Sant Josep, pocs per l'època estacional, alguns d'ells ens van deixar, com Laborde, un testimoni inestimable del que van veure i van sentir.
Del seu caràcter religiós ja dubtava l'editor francès de guies viatgeres Jean Marie Audin (Richard et Quétin), que del seu pas per València cap a 1840 i des d'una visió moralista, afirmava que la festa de les falles no era més decent ni més religiosa que altres festes del cicle anual, referides per ell mateix en un llibre de viatges.
 |
| Jean Marie Audien |
Però, també, la festa de les falles provoca curiositat i sorpresa, com és el cas de la dama britànica Lady Charlotte Schreiber, que el 1870, segons registra en el seu diari de viatge, va conèixer una falles molt animades, amb molta música, serenates i focs artificials, oficiant com a guia el cònsul britànic Mr. Dart, recordant la festa ígnia de Guy Fawkes, que se celebra, encara avui, al Regne Unit.
 |
| Lady Charlotte Schreiber |
De la significació de la falles, és a dir, del seu sentit crític, una mica d'això queda captat en un llibre del francès Alfred Copin, conegut sota el pseudònim de Henry Lyonnet, que va tenir ocasió de conèixer el 1891, quan ja es cremaven el 19 de març i començava a estructurar-se com una festa pròpia, amb el seu programa d'actes.
 |
| Henry Lyonnet |
Amb aquestes ressenyes històriques, no es pretén de cap manera, aportar cap solució o alternativa a una iniciativa una mica agosarada, que s'ha pogut interpretar com una mena d'envit o repte, molt maldestre en la seua forma d’encarrilar i que, com sempre, ha estat instrumentalitzada políticament.
La intenció és posar èmfasi en la idiosincràsia que es manifesta davant la celebració de la festa de les falles, que no convé oblidar i, sobretot, conèixer millor, més que aferrar-se a un discurs artificiós i estèril, pretesament sustentat en la tradició, que lluny de contribuir amb raonaments sòlids, esdevé en interessos creats i manipulacions de tot tipus, per tal de poder treure el màxim profit.
La tradició no és quelcom sacrosanta i inalterable, més aviat és com la terra d'al.luvió, sediment d'iniciatives, impulsos i esdeveniments, incorporats i també modificats al llarg del temps, al voltant d'algun fenomen sociocultural amb el qual ens podem sentir identificats, fins i tot emocionalment.
Tampoc, la recurrència al gastat discurs del progrés econòmic i socio-laboral, des d'un sector productiu concret, pot confondre amb l'adopció de certes estratagemes, ja que no deixa d'encobrir una visió mercantilista de la festa.
El guarniment a tot això, el posa el poder polític, presència incòmoda en la història de les falles, que en aquesta ocasió i amb un aparent to conciliador, però lluny d'un exercici d'equanimitat, no deixa contents ni a tiris ni troians.
La festa de les falles, exaltada i denigrada, el que de veritat mereix és una reconciliació amb els pobles i les ciutats on són celebrades, les seues barriades i els seus carrers, des de la consciència cívica i la pluralitat, que supose abandonar postures prevalents, fins i tot arrogants, per impulsar l'exercici de la convivència i de la tolerància. Aquest és el veritable debat que cal suscitar.
Amb tot això, que no ens passe com amb la celebració de la festa del Corpus de València, també generadora d'interessos creats i en la qual participen bastants fallers, que en nom de la invocada austeritat econòmica, mal aplicada, ha estat despullada dels seus elements al.legòrics i ornamentals més rellevants.
 |
| Falla Lope de Vega 1936 |